Avui estem contents d’anunciar-vos els guanyadors dels Jocs Florals que Osonament va organitzar per la Diada de Sant Jordi. Com sabeu, aquesta va quedar anul·lada a causa del Coronavirus i, a nivell de Catalunya, es va proposar de celebrar avui, 23 de juliol. Esperem que gaudiu amb la lectura i enhorabona als dos premiats, en les categories de poesia i narrativa!


Premi poesia per Ricard Ocaña i Escudé amb l’obra Des del cor

Princesa, què és de tu, si del teu cor no neix esperança,

Jove cavaller busca salvar-te

Del mal arrencar-te

Del drac salvar-te

Princesa què és de tu, si del teu cor no neix la rosa

Pel cavaller una carta deixà

Per explicar com tant l’estima

I del drac escapà

Jove cavaller, amb llança espera rescatar-te

Princesa la carta recordà

El cavaller d’esperança omplir-te

I una bella rosa rescatà

Princesa què és de tu, amb aquest somriure

Al jove sempre estimà i la carta sempre recordà


Premi narrativa per Montserrat Garcia amb l’obra En Jordi de Can Animaló

Sóc en Jordi, el fill de la Senda de Can Animaló. Vaig néixer fa uns quants anys -qui pogués recordar quants- i ara, com molts dels meus amics, no tinc cap treball productiu. Davant d’això, he estat pensant en crear una agència per solucionar problemes a la gent. Problemes de sorolls amb els veïns? Truqui’m. Que un gamarús qualsevol no vol donar-li el què li pertoca? Contacti amb mi. Ho solucionaré millor del que pensa i no el faré patir pels diners, ja que tinc l’alegria d’anunciar que en aquest món tot és negociable. 

I fet, poc més a dir. 

Els tràmits per obrir una empresa en aquest país solen ser llargs i ho van ser, però en paciència estic versat. I arribà el primer encàrrec. Certament, era totalment inusual; Consistia en alliberar un poble del costat de Montblanc, no en recordo el nom, del drac que feia dies els sobrevolava i vigilava atemorit al veïnat. Volia endur-se la princesa Emma, la joia del poble, filla del senyor feudal Martí, dit el No-humà. Creguin-me quan dic tot això, i és que en certes parts del territori el feudalisme és encara molt present.

Les veus van córrer pel seu feu quan em van veure arribar amb un Renault 21 últim model, mentre que el més avançat que per allà utilitzaven era un carro de fusta, aixì sí, a prova d’escalfaments globals.

I la cosa fou que en la carta on m’encarregaren desfer-me del drac, mentiren. Els veïns del mateix poble m’havien contractat, però no pel drac, sinó per lliurar-se del pare de l’Emma. El secret postal encara no havia arribat tant a l’interior i en Martí, com no, controlava el correu. Vaig presentar-me a la vila per parlar amb uns i altres i veient quin personatge era aquest senyor, entenia perfectament al veïnat.

Martí, el No-humà, era una mala persona, torturador dels més dèbils, exageradament tossut, malcarat i arrogant, ell sempre tenia la raó o se la guanyava amb por i sang. Fins i tot, la seva família vivia encongida per les reaccions a qualsevol fet, opinió o criteri que no li agradés. La seva única filla, l’Emma, sobresortia com una llum enlluernadora rodejada de negra malura. Vaig trobar-me-la i vaig aprofitar per xerrar amb ella. Del seu pare no en volia parlar gaire, les pedres tenien oïdes i la por que sentia d’ell no podia cridar-la al món. En poca estona, m’havia robat el cor. Havia d’alliberar-la d’un i de l’altre.

Agafant l’espasa ben fort, vaig buscar el drac, trobant-lo dins d’una petita cova a les terres properes al casalot de l’amo. Has de marxar, li vaig dir. No vull fer-te mal, ets únic i ho saps. 

Era un ésser esplèndid, d’un color verdós, fosc i de pell forta, vella i dura. Estaven en perill d’extinció i jo no volia participar en la seva pèrdua. No volia ser assenyalat com un antiheroi de l’ecologisme.

Els seus ulls escutadors i intel·ligents, li donaven una saviesa que no trobava en molts homes. Volia parlar amb la princesa em digué, no per fer-li mal sinó per donar-li una millor vida que la que tenia a casa seva, tan infeliç. Li vaig prometre que la portaria per a què li donés les seves raons i pogués explicar-se. 

Anant cap al castell, em parava la gent per demanar-me, suplicar-me, que acabés amb el seu patiment. El dia anterior, en Martí, havia cremat les terres d’un tal Roc per negar-se a pagar el delme que li tocava quan no tenia prou diners ni collita per a fer-ho. Com volia que li pagués? L’havien portat ben lligat a les masmorres, amb uns quants cops de regal. Cada vegada veia més clar que era un senyor encallat en el passat i que no havia evolucionat gaire. Problema general dels que manen, pel que havia escoltat per allà. Si bé és cert que potser no s’allunyava de la meva societat actual, en moltes coses. 

Vaig anar a buscar l’Emma per anar a veure junts el drac, tal i com li havia promès. La vaig trobar asseguda a mig camí de la cova. Notava la tristor que desprenia amb el seu posat, paraules i gestos que em van fer aproximar-me i agafar-li la mà per donar-li totes les forces que podia, i fent això vàrem quedar lligats per sempre. Ja no estava sola. Parlaríem amb el drac intentant arribar a un bon acord. El que jo no volia era lluitar amb ell, treure la meva espasa i acabar amb un ésser tan extraordinari i que, certament, no havia fet res més que viure. 

Entràrem dins la cova. Després de molt dialogar, va entendre el problema millor que molts, i els tres ens vam presentar al senyor feudal, fent-li els precs que tot el poble li demanava, sabent que tenia força menjar dins les despenses i no el donava ni als que li pregaven un trist tros de pa, que tallava l’aigua quan volia i se’n reia del seu poble quan no podien ni alimentar als seus petits.

El drac i jo vam fer valer les nostres forces unides per guanyar a l’opressor, l’espasa pel damunt, el foc pels costats i una corda ben forta que la princesa tragé d’algun lloc indeterminat. 

És així com Martí, el No-humà, va serlliurat al drac, que se’l va endur ben lluny, com a servidor del seu llinatge. Un tirà menys al món. I jo, en Jordi, vaig guanyar el cor de la persona més adorable i forta del feu: l’Emma.

I del que podia sentir-me més orgullós, era que ho havia aconseguit sense haver fet mal a ningú i donant la llibertat a tot un poble esclavitzat. Haurien d’haver vist quan els vaig parlar dels drets laborals!

Però bé, de moment, la història que volia explicar és aquesta. Vet aquí un gos, vet aquí un gat, i aquest conte s’ha acabat, i tot això que es sol dir. Si algun dia recordo més de tot això, ja els ho faré saber.