Quina cosa he de viure que no visqui?

Quina és la normalitat de les coses?

Com puc ser normalment acceptat per la societat?

Qui no m’accepta, qui no li commou el que he passat?

Des d’on em jutjo, que no ho atrapi mai?

Quin és el camí de tornada?

Com em puc recuperar?

Dono voltes i voltes al que he après sobre mi.

Em capfico en la identitat sublim que m’agradaria tenir.

Faig també de titella, manat per no ser qui.

He posat una espelma en honor a mi.

Ja veig la llum però és tan lluny, que no sembla real.

El que vull dir és que visc ofuscat per empipades monumentals.

Nit rere nit em pregunto què tal com estic.

Intento acceptar el que va més enllà.

I escric per no tenir por del que dic.

Un segon

 

 

 

Comparteix aquesta publicació: