Estats de canvis

En aquest estat puc dir que no era conscient del meu problema d’addicció. Quan m’ho va insinuar una amiga de tota la vida vaig pensar que ja no ho podia amagar més ja que havia enviat un audio per WhatsApp que no s’entenia res.

Em va aconsellar anar a visitar a una terapeuta però jo ja estava cansada d’anar a psicòlegs, psiquiatres, metges… I no sé identificar el motiu pel que després d’uns dies vaig trucar per demanar ajuda, estava en un pou, ja no volia estar més com estava i tots els meus recursos se m’havien acabat.

Quan la terapeuta em va explicar la seva experiència personal em vaig espantar ja que havia estat en una comunitat terapèutica i va ser la seva solució de per vida. Ella consumia altres substàncies diferents que jo, aparentment estava molt pitjor que jo en el seu moment.

Em va plantejar l’ingrés en una comunitat i m’hi vaig negar rotundament, jo no em veia tant “apurada” com per prendre una decisió d’aquesta dimensió. 

Jo, a diferència d’ella en el seu moment, tinc una nena menor i no em podia fer la idea ”d’abandonar-la” durant mesos. El motiu que em va fer canviar d’opinió 5 minuts després va ser quan em va demanar de quina manera havia disfrutat jo de la nena fins aquells moments. No podia respondre, la veritat és que havia arribat a pensar que no me l’estimava ja que per mi el rol de mare fins aleshores era únicament una obligació constant, un motiu per no disfrutar-la sinó per sentir-me pitjor mare que cap altra desvalorant-me, sense eines per poder afrontar aquesta etapa, sense il·lusions ni ganes de canvis ni de tirar endavant…

Li vaig explicar que en poc temps era el seu aniversari i no el volia passar sense ella i em va fer la pregunta clau: “-Has disfrutat d’algun aniversari amb ella?”

Vaig reflexionar, no n’hi havia cap i ja n’havien estat 3. A l’últim vaig organitzar un berenar amb els seus amics i amigues i no vaig estar capaç ni d’anar a comprar els entrepans perquè estava amb ressaca, vomitant mentre seguia bevent. Vaig utilitzar a uns grans amics dient-los-hi que tenia una pasa, ells van anar a fer la compra, m’ho van portar a casa i em van ajudar a preparar-ho tot. Els meus amics fins aleshores només els utilitzava per demanar-los favors, no per demanar l’ajuda que em feia falta, però d’això en sóc conscient ara.

Em vaig confessar explicant-li aquesta experiència, mala experiència i mal record. Ella em va reforçar la presa de decisió fent-me veure que era la oportunitat perquè aquell fos l’últim en passar-lo amb dolor i sense disfrutar-lo, exposant-me que si hi posava remei al meu problema hi sortiríem guanyant les dues podent-los disfrutar a partir d’ara endavant i per sempre. Jo podria estar més per la meva filla i per mi, deixant de banda l’ampolla que no volia deixar anar mai.

I no només gaudir dels aniversaris sinó del dia a dia amb la família, les amistats, la feina, el meu temps lliure, l’oci, construir il·lusions… i infinites petites coses més que em permetrien tenir una vida humil, digna i en pau.

En definitiva, la meva absència de 6 o 8 mesos que, en principi durava el tractament, no era tant significatiu com el temps que havia estat perdent fins aleshores que ja havien estat 3 aniversaris i cada dia d’entremig.

Vaig decidir fer el pas i posar-me en marxa per fer l’ingrés amb l’ajuda de la meva família, en aquells moments continuava sense ser conscient del meu gran problema i en el mal que m’havia estat fent i continuava fent-me.

Per un costat movia tots els tràmits que van caldre pel pre-ingrés i per l’altra feia tot el possible per no deixar de beure.

Reconec que moltes coses durant aquest procés no les recordo, com l’entrevista que em van fer per la selecció de l’ingrés a comunitat, hi vaig anar beguda.

Durant aquest període, que va ser una mica més d’un interminable i horrible mes, la meva família no em deixava sola en cap moment, em controlaven tot el què portava a la motxilla, em vigilaven constantment i, tot i així, seguia fent de les meves, la convivència es va tornar insuportable, vam arribar al punt que ens volíem destruir. Quan hi penso ara em costa de creure i mai hauria dit que hagués arribat al punt que vaig arribar: bevent colònies que tenia al meu abast, l’alcohol de curar que tenia a mà, disfrutava de la cremor que sentia quan ho bevia, seguia enganyant a la família i, el més important, a mi.

Va arribar el moment d’informar a les amistats que hi tinc més confiança ja que no havien detectat res estrany en mi, només que estava deprimida, tot i així, les vaig manipular fins al final. El meu principal objectiu era que arribés la data de l’ingrés i no deixar de beure.

Només pensava en continuar destruint-me, en acabar tots els cartutxos que em quedaven mentint, robant, manipulant, fent veure coses que no pensava ni creia dient que no volia viure més aquell estil de vida… penso que estava enfilada al capdamunt d’un precipici sense saber massa si fer una passa endavant o enrere.

Finalment el vaig fer, em vaig deixar portar pel què tant m’aconsellava la terapeuta que em funcionaria, el dia 5 de novembre de 2020 vaig ingressar a comunitat sense saber massa què hi faria, ni quant temps hi estaria, ni què em trobaria, ni quin estil de persones… 

Vaig tenir la sensació que la meva família descansaria i jo també.

TOKYO