Quan i com puc saber que sóc addicte?

Segons la meva experiència personal la principal alerta que em va fer adonar que tenia un problema va estar quan no podia passar el meu dia a dia sense beure ni fumar.

El meu cos tenia efectes secundaris com tremolors quan tenia ganes de consumir o feia hores que no ho feia, com vomitar enlloc d’ingerir menjar o al rentar-me les dents, quan em despertava a les nits amb suors fredes sense poder descansar i durant el dia no rendia, quan em vaig engreixar sense una bons hàbits alimentaris, quan pensava que demà no ho faré i hi tornava i creia que quan volgués ho deixaria però no ho deixava…

Habitualment, des de l’adolescència, no he tingut massa bon caràcter ni bon humor bàsicament amb la família, però des de que vaig començar a beure diàriament el mal humor i la poca paciència era cada vegada més evident i sense filtres amb altres persones i situacions.

Una bona alerta considero que també va ser quan vaig tenir la necessitat de beure d’amagat de les persones del meu entorn, amb més o menys confiança. Davant la família i amistats bevia el què era “socialment ben vist” però tenia el meu propi rebost pel meu compte. Duia el consum a sobre, a dins de la motxilla, al cotxe, a casa…

Anava a comprar als supermercats i l’import que destinava al beure superava a les necessitats bàsiques, inclòs aquestes últimes moltes vegades me les oblidava ja que per mi la necessitat ja era una altra.

A la cua per pagar vigilava que no em veiés cap conegut i si havia de donar alguna explicació al del supermercat o a algun conegut era tot mentida i manipulat. 

He estat una persona molt sociable però de mica en mica em vaig anar tancant amb mi i el meu consum, es va convertir amb el “meu millor amic”. Molt als inicis consumir em portava a ser més divertida i xerraire fins que em va desaparèixer del tot. Quan em proposaven de fer alguna sortida o activitat pensava com ho faria perquè no em faltés espai pel meu consum. En moltes ocasions a última hora decidia fer-me enrere als plans, ja fos per mandra, per falta de compromís, per falta de ganes, no estava bé enlloc ni amb ningú, ni amb mi mateixa…

Si en alguna ocasió algú em deia que havia begut massa m’excusava o reduïa la quantitat mentint i creient-me jo mateixa el què deia.

Penso que si en algun moment algú m’hagués dit que tenia un problema hauria pensat que no era cert sinó que el problema seria seu per ficar-se on no li demanen sense pensar que segurament el què voldria era ajudar-me.

No arribava a temps enlloc, anava tard i era impuntual, no m’anticipava, no complia al 100% amb les meves obligacions, no anava organitzada sinó que funcionava a mida que passava el temps, els dies, les hores…, no mantenia una constància en res, pensava en fer moltes coses però acabava sense fer-les, no tenia il·lusió per les coses, per la vida, vaig tenir pensaments de suïcidi, de que tot lo dolent em passava a mi (victimisme), que no he tingut mai sort a la vida, no em sentia estimada, plorava desconsoladament sense motius, vaig arribar a deixar de sentir tant lo bo com lo dolent, em comparava constantment veient-me pitjor que els demés, no m’esforçava per les coses, perdia la memòria, discutia constantment, creia que tot era injust, disfrutava criticant a la gent i realment NO EM MIRAVA A MI MATEIXA.

                                                                                                                                                                                     TOKYO