És molt empipador conviure amb la paranoia, és un estat mental que et fa pensar que els altres et miren, et segueixen o et critiquen.

En el meu cas visc pensant que m’observen sense que hi hagi evidències.

He viscut amb crítiques que em produïa jo mateix i que atribuïa a altra gent.

La perspectiva era des de dins meu, però semblava que vingués de fora. O sigui, la paranoia és una cosa imaginària no identificada com a imaginària.

Com que em pensava que els altres em criticaven vaig desanvolupar una crítica molt forta cap a mi mateix i això és molt problemàtic ja que era una crítica destructiva.

Em trobo que estic tot el temps pendent dels meus pensaments, a l’aguait de si algú em criticarà en els moments següents.

He desenvolupat una visió de mi mateix molt negativa i sembla que no la pugui canviar.

Viure això és molt empipador, és com viure cohibit en una pel·lícula que t’has muntat tu mateix, i a més de saber que te l’has muntada tu, no en pots sortir.

No sé si estaré així la de la meva vida, potser si, però hi ha coses que es poden fer, com reconèixer que és produït per tu.

Un segon