Martí Salat / escriptura
La Clara estava radiant. Acabava de tornar a casa amb bicicleta i va pujar l’escala corrents. Venia d’Osonament, era el seu primer dia i li venien tot d’idees al cap. Aquell dia havia conegut al Pere, la Marta, l’Albert, l’Aniol, en Francesc i la Judith, aquella dona entranyable que la feia sentir tant bé.
Qui no coneixia la Judith? Ella havia tingut la genial idea de plantar l’espígol que envoltava el centre, que tenia aquell aspecte tan elegant i feia tan bona olor. Feia tot el possible per regar l’hort del centre després de dies de sol intens, i era ella qui feia i desfeia tot amb molt bon gust i criteri. Va ser gràcies a ella que la Clara va fer el pas.
Quan va arribar allà, tot nerviosa, ves tu per on, aquell dia feien taller de cuina i hi havia tot de gent agradable que feien gatzara i cuinaven. Fora, hi havia nois i noies que sortien: uns del taller de percussió, els altres d’informàtica, uns més de fer una partida d’escacs i uns altres de fer el tallat. Allà es respirava un ambient molt agradable.
La Judith li va dir que estaven preparant una sortida a Núria i que els dissabtes sempre es feien activitats de lleure. De seguida s’hi va sentir ben acollida i amb ganes de més. Va marxar d’allí sabent que hi tornaria. Ara sabia que podia comptar amb algú i, després de molt de temps, se li va escapar un somriure.
Vine a Osonament, t’atendrem amb dignitat i respecte.
El racó de les idees
Tothom sabia quin era aquell lloc i on era. Molta gent es parava allà a pensar i a tenir un moment d’inspiració en el qual portar a terme els seus desitjos. No era un lloc amagat; al contrari, estava entre el carrer Avi Perich i la baixada de Cal Ton. Tothom, una vegada o altra, havia de passar per allà.
Una vegada, mentre anava a la font a omplir el càntir d’aigua fresca, es va asseure allà i va dir: “He tingut una idea. Crec que aquest estiu en Pol i en Marçal em podrien venir a ajudar a pintar la casa de Llafranc. Els pagaré un bon esmorzar i els deixaré que vinguin amb mi aquest dissabte al camp a veure el partit entre els blaus i els grocs.”
Una altra vegada, una dona que tornava de comprar al mercat es va asseure allà i va dir: “He tingut una idea. Aquest diumenge, quan anem a casa la padrina, li diré que m’ensenyi a cosir. Ja estic farta que en Joan vagi a la feina amb els mitjons foradats, i aquell peluix del nostre Genís se li ha de cosir una orella que, pobre, fa llàstima.”
Un altre, que passava per allà per anar a cal barber, es va parar un moment i va dir: “He tingut una idea. Aquest any em penso presentar com a president de l’associació de fusters de la província. Fa anys que estic en el gremi i crec que el senyor Jaume i el senyor Narcís em faran costat.”
I així tot el dia anava passant gent amb les seves idees. Era molt bonic, perquè es deia que qui parava allà i tenia una idea, se li complia. Amb el temps, aquell lloc es va quedar com el racó de les bones idees.
Van decidir fer del lloc un racó més agradable: el van pintar de color groc esperança, van posar rajoles de color blau turquesa i el van omplir d’ors. També hi van posar uns bancs de fusta de roure massís amb una inscripció que deia:
“Si has de pensar de totes maneres, pensa en positiu.”
Feia temps que no anava amb moto, i aquell dia havia quedat amb en Joan Carles i la Meritxell. Va treure el nas per la porta, amb la creença que ja se li havia passat l’edat, i tot seguit va sentir unes passes que pujaven per l’escaleta que venia de baix del carrer.
Van picar a la porta, i era la Bruna. Li van pujar tots els colors. En veure-la, ella va somriure, i ell li va dir:
—Va, vinga, anem a fer un tomb amb la moto, que ja he perdut la pràctica.
Ella va dir:
—Xavier, quina il·lusió! Porta’m fins al carrer del Molí, i després a Cal Sastre, que vull encarregar un vestit a mida per lluir-lo amb tu. T’estimo tant, Xavier!
2025
Martí Salat