Judit Rifà Cao

• 

• 

• 

• 

• 

T’observo hipnotitzada per la teva llum en una nit sense estrelles, tant enigmàtica i misteriosa com sempre. La teva aura… Em transporta cap al fons de la meva ànima en un viatge emocional que em fa qüestionar-me què faig malament, què no sé veure? Tant sols tu saps la resposta i el moment en el qual donar-me-la.
M’agradaria tant estar aqui dalt amb tu, coberta sota un mantell d’estels a l’abric de la teva llum… Com una mare que em dóna caliu.
A vegades tant freda i distant i a vegades protectora i dolça, només tu reina de la nit, tens el dret de decidir com vols que et mirin els meus ulls i jo, he après a acceptar els teus canvis d’estat perquè són el reflexe dels meus propis.
Ara sé que sempre em diràs la veritat, la que no havia volgut acceptar en el passat i que ara humilment li he donat la volta pel meu bé i pel de tothom. Gràcies Gran mare per cuidar i tant bé de la teva filla.

---

-A TOT COLOR-
LU ROIS

Mirar enrere
I segons com voler tornar
El temps fa que el record sigui tan suau

Mirar enrere
Per poder seguir endavant
Fer dels traus un grapat de rialles

Veus els estels?
Nit rere nit són tan diferents

Que hagués pogut ser?
Mai no ho sabrem i quin sentit té,
si és ara i aquí on rau la vida i batega el cor.
Tintar-ho de gris i seure entre anhels
o viure a tot color i amb mil móns per descobrir.

Mirar enrere
Nar a l’origen, nar l’arrel
Per saber d’on venim i on anem

Mirar enrere
Sentir un pes que és imposat
Deixar anar cada llosa i VOLAR.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

---

Vida nova

Només jo sé l’autèntic esforç que vaig posar en la meva lluita per sortir d’on estava ficada i pel què es veu, només jo sé qui soc ara realment. Deixar anys d’alcoholisme i posteriorment altres droguetes per la meva mà, fent- ho a la brava, passant els monos sola i sense teràpies com ho vaig fer, quasi em costa la vida o si més no, un coma cerebral. Dono les gràcies a la infermera que, tot plorant feia el possible per tal que jo continués articulant paraula ja que el meu cervell s’apagava. ( si algú decideix fer net com jo, sisplau no se li acudeixi deixar la medicació també).

Es necessiten anys de teràpia per la desintoxicació i jo me la vaig jugar a tot o res. Per sort em va sortir bé de miracle. No us ho aconsello.

Això de que quasi em mori em va fer ingressar al psiquiatric per voluntat pròpia i, quan en vaig sortir vaig bloquejar telefons males companyies i tancar- me a casa i no sortir durant 4 anys, per fer net de tot plegat. Era la única manera.

Per això, quan algú de la meva pròpia sang em diu : “no és per treure’t mèrit però, a tu no et va costar tant com a un altre desintoxicar-te perquè no eres una gran consumidora”… Aviam, portava bebent desde els 15 anys i després es van anar afegint altres “droguetes”, però el cas és que, potser a mi 4 cubates o 4 ratlles em feien el mateix o inclús més efecte que a un a altra persona que es begués la licoreria sencera o s’esnifés 4 km de ratlles discontinues. Cadascú té un límit de tolerància diferent, una constitució diferent, i un cos diferent. Per això torno a repetir NOMÉS JO SÉ L’ESFORÇ I LA VOLUNTAT QUE HI VAIG POSAR.

Em van diagnosticar les més bèsties de les malalties mentals, vaig prendre deu mil medicacions exageradament fortes, mica en mica els diagnòstics han anat baixant ( lo seu els ha costat als metges reconèixer que lo meu era més un tema afectiu que psicotic, encara que, en el seu moment agraeixo que m’aplaquessin pq estava “on fire” més revolucionada que el cotxe de l’alonso).

El cas és que ara resulta que només tinc una bipolaritat (que també poso en dubte l’etiqueta, si es té en compte que excentricitat i genialitat no és equivalent a malaltia) sinó mireu a Dalí quin personatge era i ningú el va tatxar de bipolar, sinó de geni. S’ha de mirar de medicar menys i tenir més en compte les capacitats innates de cada individu, però la ciència encara no ha investigat tant. Però bueno, jo seguiré prenent el liti que no em fa cap mal.

Ara puc dir que, després d’aquest procés tant llarg de retrobament personal i de creixement interior, per fi puc dir que sóc jo mateixa, Que em conec a mi mateixa, que no m’arrepenteixo de res del què he fet, que jo no tinc la culpa de res perquè el que em va passar era per arribar a ser on sóc ara, que em perdono, per aprendre i fer- me més forta i més sabia, per saber dir no i fins aquí hem arribat, per estimar-me en les meves rareses i peculiaritats, per ser autèntica i sobretot, per ser FELIÇ.

( pd: dóno les gràcies a les dues personetes que van ser l’incentiu i em van donar la força i la voluntat necessàries per portar a terme la meva lluita. Petites, la tieta us estima).

---

• 

• 

•