Judit Rifà Cao

No és pitjor la soledat,
que qui et fa sentir sola.
El temps passa i vola
i has viscut tant de temps en aquest estat
que els recursos per deu s’han multiplicat.

No és més llest el qui més pensa,
ni és més fort el que t’espanta,
és més dur el que observa, calla i aguanta.

No és més llarga ara l’espera,
per qui tant ha hagut d’esperar.
La vida t’ha fet espavilar
i treure força d’on no hi era.

Perquè el temps posa tothom al seu lloc
i la paciència és una virtut apresa.
I mentre l’aigua sembla que calma el foc,
les brases encara no s’han apagat
i mantenen la foguera encesa…

Per fi has marxat de la meva vida,
Ara ja només ets el record del que em vas fer patir.
Tenia pànic quan et veia venir,
Perquè el dolor era tant punyent com qui té una profunda ferida.

Ara la calor a vegades m’ envaeix el cos,
I el sento com si fós foc ardent,
Però ni així em trobo tant malament
Com quan em punxaves el ventre i havia de fer repòs.

Vint anys d’ intens patiment,
I ara gràcies a déu, descanso,
Perquè la calor va i vé i amb un ventall ja passo,
Així que et dic, adéu, molt bones, i
T’ acompanyo en el sentiment!

Des de ben petites ens han ensenyat
que hem de ser bones nenes i que hem de fer bondat.
Unes normes, un comportament, que ens ha imposat el patriarcat.

Vesteix-te així, comporta’t, sigues submisa i, si fas un pecat, vés-te’n a missa.

T’has de casar amb un príncep blau,
un home com Déu mana,
que porti les garrofes a casa mentre l’esperes dins el cau, i amb molta “gana”.

Però tanta testosterona em mata.
No necessitem cap salvador,
el que volem són homes que no tinguin por de sentir-se vulnerables
i tinguin el valor de plorar si fa falta.

Malauradament, no hi ha homes així,
i la vida tant m’ho ha demostrat,
que ja m’estimo més el peix cru
que una salsitxa en mal estat.

“Que bones, les droguetes, quan ets una inconscient!
Com molen els viatges, l’eufòria i els mons somniats que tens a la ment!
Com mola la sensació de ser la puta ama i que tot t’és indiferent!

Amb elles, socialitzar no costa, i et sembla que et fas amb tota la gent…
Ai, les droguetes, que et sembla que mai et faran mal.
I vas tirant del tros, i no te n’adones que, mica en mica, et vas ensorrant,
i que al final només ets una ombra del que eres,
i que tot et va fatal.

Milers de neurones mortes, i ja només ets un deu per cent de la teva capacitat intel·lectual.
Ara et costa memoritzar, no tens retentiva ni agilitat mental.

Sort que me’n vaig adonar a temps que, consumint, m’estava suïcidant,
i gràcies a un bon incentiu, vaig decidir deixar-ho tot i seguir neta,
per tornar a ser jo de nou i que ningú m’hagi de veure mai més
malament de la xaveta.”

“Forjada en mil batalles,
En la lluita s’hi va deixar la pell,
Va caure mil vegades,
I en mil es va aixecar.

No va llençar mai la tovallola
Però en la última guerra ja va dubtar,
Aquesta vegada ja no va poder fer- ho sola
I ajuda va haver de demanar.

Tantes vegades va veure la mort de cara,
Que no sé com se’ n va poder sortir,
Potser és que la mort ja no l’ espanta
I ja s’ hi ha fet amiga
I tot i que les cames fa temps que li fan figa,
La il·lusió que vinguin coses bones,
Fan que ella vulgui seguir.”

Judit

“Negres eren les ales que em feien volar dins un món fosc i pervers, on no hi havia lloc per la llum. On el dolor, el vici i la bogeria feien de mi un ésser diabòlic que es va oblidar de la seva ànima.

Ales tenyides de sang i foscor perennes que em transportaven a l’ inframón de les tenebres per fugir de la meva pròpia ombra.

Beneït el dia que la mort quasi se’ m emporta, perquè quan vaig veure el seu rostre mirant- me, em vaig despertar d’ un ensurt per no acabar sota la seva dalla.

Beneïts els àngels, tant divins com mortals, que em van atendre i em van segar de l’ esquena les plomes negres.

Beneïdes les noves ales color blanc etèri que ara em sostenen i que mai em deixaràn caure.

I beneïda tu, pintura, que mentre balles amb fluïdesa sobre els pinzells, omplint de colors els trossets en blanc de la meva vida, m’ has ajudat a retrobar- me.”

Judit

“Com l’ au fènix reneixes de les flames, un món nou s’ estén al teu davant,
I potser fins i tot més excitant,
Que fa que et tremolin les cames.

I El murmuri del meu cap s’ acaba,
Mostrant- me una nova realitat,
Que el que allò abans em donava “calma”
Ara és calma de veritat. “

Judit

“Ja arriba el temps de posar- te el jersei sobre la samarreta,
De mocadors al coll,
I d’aprofitar el sol i no passar per l’ ombreta.

De colors vermells, ocres i marrons que tenyeixen els arbres,
I de Moniatos, bolets i castanyes que no saps com, però surten per totes bandes,

De dies més curts i de llum més filtrada,
Temps de núvols, pluja freda i de buscar el caliu de casa,
De llegir llibres vora el foc,
vora el foc d’ una bona brasa.

La tardor, que per uns és bonica,
Pels altres depriment,
Però pera mi, encara que m’ apaga una mica,
També és inspiració per escriure tot el pallat que tinc a la ment.

Benvinguda tardor! “

Judit

VIDA I SANG

“Quan de la vida en fas sang
I de la sang en fas vida,
Tot per tornar al punt de partida.
Perquè estàs tant ferida que ja estàs acostumada a patir,
I ja et creus que tens un punt masoca,
Que algún dia hauràs d’ acabar de polir…

Perquè la vida no t’ ho posa fàcil
I de la sensibilitat en vols fer fum,
Fins que un dia te n’ adones,
que el que has de fer és riure’ t d’ ella
I acceptar que estàs com un llum.

Treure’ li partit al sentit de l’ humor,
per treure- li ferro a tanta sang caiguda,
i a tantes llàgrimes vessades en và…
Perquè quan més seriosament te l’ agafis,
La vida més se’ t en riurà.

La vida no és més que un acudit,
Una broma que a vegades es fa pesada,
Es tracta de gaudir i viure i,
si no estàs disposat a riure,
veuràs que no té cap sentit!

Així que, intenta no plorar,
I si plores, que sigui d’ alegria
Perquè qui riu, viu,
I aconsegueix que la seva vida,
Sigui un veritable motiu.”

Judit

“Tornes a l’ arrel, on tot va començar,
amb l’ experiència de qui ha viscut deu vides,
Les que en un moment van ser maleïdes,
Ara els agraeixo tot el que em van ensenyar.

I del passat ja tant sols en queda pell morta, ara el present flueix com un riu,
I el futur que t’ obre la porta, et diu: ”
somriu, que ara ets més forta”

Judit

“Sóc arbre, de soca gruixuda i arrels profundes,
D’ esquerdes que em recórren però no em traspassen,
De branques fines però que no es trenquen
De fulles seques que cauen però que de nou rebroten,
I de nens que jugant se m’ enfilen però no em tomben.
Arbre que ha aguantat els llamps de la tempesta sense calcinar-se
Sóc arbre que des de la quietud i el silenci he vist passar els dies,
I que la pluja m’ ha tornat la verdor intensa que ja no recordava que tenia.”

Judit

**Alan Tudyk, de la sèrie de tv, ” resident alien”**
Pintura al pastel

La dona ratllada, o no.
Tècnica mixta sobre paper

**☆AU FÈNIX☆**
“Com l’ au fènix reneixes de les flames, un món nou s’ estén al teu davant,
I potser fins i tot més excitant,
Que fa que et tremolin les cames…
I El soroll del meu cap s’ acaba,
Mostrant- me una nova realitat,
Que el que allò abans em donava “calma”
Ara és calma de veritat.”

Vorejant el riu, pintura al pastel, 42 x 29,5 cm

Fotos de la lluna amb panasonic lumix tz70

**Tio buenorro amb ombra a la cara**
46 x 42 cm

**Ei tio! Què tal!?**
Pintura al pastel, 50×41 cm.

“El meu temple”

El meu estudi, refugi d’ anhels d’ amor i carícies dolces i d’ emocions eixelebrades que prenen forma de colom de la pau quan em tanco al taller a pintar.

La música sempre hi sona i m’ alleugereix l’ ànima del pès de la perversitat del món exterior on tot és caòtic.

I és així, al ritme de melodies alegres i pinzellades armonioses, només així, puc crear momentànies realitats que em transporten a la inmensitat dels meus somnis.

Judit Rifà