Aquests últims anys només existien el color blanc i negre i no veia solucions. La vida podia anar més ràpida o més lenta. He après que s’ha de lluitar molt per tornar a sortir i tornar a apreciar les petites coses, com és un raig de sol escalfant-te o sentir el cant dels ocells, abans inapreciables.
En aquesta vida pots ser professional, responsable i molt perfeccionista, però avui dia, per treballar, només volen rapidesa. Això va provocar-me un estrès i una frustració que em van anar consumint fins a enfonsar-me.
De mica en mica ja no et sents la persona que eres, aquella que ho feia tot per vocació. I només em va faltar passar la COVID-19 per sentir-me encara més cansada, física i emocionalment. Em vaig reincorporar a la feina queixant-me de dolor de cap, de genolls i articulacions, prenent calmants per tirar endavant. Tot va canviar a poc a poc. Jo ja no era la mateixa i moltes vegades em vaig preguntar què em passava, fins que la metgessa va veure que no podia ser i va començar a fer-me proves i enviar-me a especialistes. Em van diagnosticar fibromialgia, a més de la depressió que ja tenia i que cada vegada empitjorava més. Per fi sabia què m’estava passant, però tot i això, cada dia em sentia més trista i amb menys ganes de sortir de casa. Plorava per tot, sense trobar consol, fins que em vaig enfonsar.
Els amics i les amigues no em creien i em deien: “Deixa’t d’històries i torna a la feina!”. I els familiars, al principi, passaven del problema o no deien res. La veritat és que em van fer sentir molt sola, com mai no ho havia estat.
Sort, i gràcies a les meves filles i al meu home, que es van començar a moure buscant-me ajuda amb psicòlegs i psiquiatres.
Jo ja només tenia ganes de morir, de fer-me mal (tallar-me les venes) o fins i tot el suïcidi estava estudiat. Els dies no passaven; la solució a la meva depressió va ser lenta, i la medicació no tenia els resultats esperats, ja que molt sovint tenia problemes per expressar els meus pensaments amb claredat.
Per sort, gràcies a la meva família, vaig anar a parar al centre d’Osonament, on, juntament amb l’equip d’especialistes, m’han fet veure la vida d’una altra manera. El més important és que t’escolten, t’entenen i no et jutgen. Això ha fet que millorés notablement. Vaig a un grup de teràpia on tinc molt suport i puc parlar sense filtres.
Dono les gràcies a la meva família i al grup d’especialistes que m’atenen a Osonament.
Mercè Jiménez Membrive
1 de juny de 2023 at 09:38
el teu és un exemple de que patir un problema de salut mental pot afectar a tothom, i en qualsevol moment. De tenir una vida “normal” es pot passar al fons del pou, sense ni ser conscient de com. Els professionals poden ajudar, però si a més, la familia comprén i acompanya, la recuperació és menys feixuga. Tot són passos!
31 de maig de 2023 at 17:26
Mercè, gràcies pel teu testimoni i el reconeixement dels suports que t’acompanyen en el procés de recuperació. Endavant amb el treball que estàs fent 😉