Jo, amb 17 anys, vaig començar a tenir atacs d’ansietat, dos o tres a l’any; res greu, es podia suportar. Des de fa vuit anys, a conseqüència de problemes professionals, vaig començar a tenir-los gairebé diàriament. El metge em va derivar a un psicòleg i vaig pensar: ¿per què? Si jo no estic boja.
Vaig trigar gairebé dos anys a demanar ajuda i adonar-me que, certament, no estava boja, però sí que tenia problemes de salut mental: depressió i trastorns d’ansietat. Gràcies a l’ajuda de psicòlegs, psiquiatres i teràpies de grup emocional, amb dos professionals fantàstics i uns companys magnífics, estic portant molt millor la meva malaltia.
No estem sols: hi ha gent que ens entén, que són els nostres companys i companyes i la nostra família. A la família li costarà una mica al principi, però ens acaben entenent. Jo vaig trigar molt a demanar ajuda, i dono gràcies per haver-ho fet. Redordeu, no trigueu a demanar ajuda, que no us faci vergonya: no estem sols.
Raky
13 de juny de 2023 at 19:20
Una bona amiga psiquiatre/en va dir tot es pot soluciona /es axi
1 de juny de 2023 at 09:26
Si a vegades les circumstàncies són dificils, almenys que no les passem sols/es. I no sempre es fàcil deixar estar algú al costat quan no estem bé. Cal ser molt valent!
31 de maig de 2023 at 17:34
Si Raky, tal com comentes a dia d’avui persisteix l’estigma envers els problemes de salut mental i això sovint en dificulta alhora de demanar ajuda. Gràcies per trencar aquesta llança amb el teu missatge. Ànims per seguir endavant amb el teu procés de recuperació!