“Durant la major part de la història, anònim era una dona”. Amb aquesta frase, Virginia Woolf posava paraules a una realitat persistent: la invisibilitat de les dones i del seu treball. Avui, malgrat els avenços en drets i oportunitats, la salut mental de la dona treballadora continua condicionada per desigualtats que sovint són menys visibles, però igualment profundes: la pressió per respondre a múltiples rols —professional competent, mare atenta, parella implicada, cuidadora, cuinera, netejadora,…— alimenta una autoexigència constant que afecta l’autoestima i el benestar emocional. A més, les desigualtats laborals també incideixen en la salut mental: salaris més baixos, menys opcions de promoció o contractes més precaris generen inseguretat i frustració.
És aquí on la qüestió esdevé clarament un tema de justícia social. Parlar de salut mental i dona treballadora no és només parlar d’estrés individual o de capacitat de gestió emocional; és analitzar com l’organització social del treball i de les cures distribueix de manera desigual les càrregues i les oportunitats. Si les dones suporten més responsabilitats invisibles —com la planificació familiar, l’atenció emocional o la coordinació de la vida quotidiana—, el seu esgotament no és un problema privat, sinó el resultat d’un sistema que no reparteix equitativament el temps ni el reconeixement.
Entendre-ho així implica canviar el focus: no es tracta només que les dones aprenguin tècniques per gestionar millor l’estrès, sinó que la societat revisi les seves estructures. Les polítiques de conciliació, els permisos parentals igualitaris i intransferibles o la flexibilitat horària no són concessions, sinó mesures de justícia. Igualment, cal promoure entorns laborals lliures d’assetjament i amb protocols clars de protecció, perquè la seguretat també és una condició bàsica del benestar psicològic.
La cultura també hi té un paper clau. Qüestionar el mite de la “superdona” i normalitzar la vulnerabilitat ajuda a reduir la culpa i l’aïllament. Reconèixer socialment el valor de les cures —siguin remunerades o no— contribueix a dignificar tasques que sostenen la vida però que sovint queden fora del prestigi econòmic.
En definitiva, la salut mental de la dona treballadora és un indicador del grau d’equitat d’una societat. Quan el talent femení pot desenvolupar-se sense sobrecàrregues invisibles ni barreres estructurals, no només millora el benestar individual, sinó també la qualitat democràtica i humana de la societat. Superar l’anonimat del qual parlava Woolf significa, avui, garantir que el reconeixement i la salut vagin de la mà.
Deixa un comentari